La farsa indeturable 
Per MELCIOR COMES

PUBLICAT A PRESÈNCIA, FEBRER DE 2012

David Cirici aprofita un escàndol de corrupció per analitzar el món de l’art i del poder.


David Cirici ha treballat amb molta de finor la novel•la satírica per fer un retrat de Barcelona en clau d’actualitat, apropant-se argumentalment a alguns episodis abjectes ben presents en l’imaginari del país. Els mèrits del llibre són molts, sobretot la desimboltura de l’autor, que ha apropat aquest personatge corrupte —Ricard Moja, president d’una Fundació— als ambients enrevessats i poca-soltes de l’art contemporani. Moja no ha fet res més que aprofitar-se de la seva posició per fer-se d’or al ritme de comissions i tripijocs de tota mena, i ara té un interès especial en què un artista que ell protegeix faci un mural sobre l’orgasme —l’origen de tot cant!— al Teatre del Liceu. A partir d’aquí hi ha un desplegament de focus narratius, una obertura de subtrames deliciosament delirants, que serveixen per anar desmuntant les diverses capes socials, intel•lectuals i morals que conformen un determinat nucli del país. Així, hi ha molts personatges que —a més del tristament cèlebre Millet— ens recorden personatges reals: polítics, artistes, dissenyadors i algun productor televisiu, tot en la línia de les sàtires ‘a clef’ que tant de joc han donat en la nostra tradició (com a Vida Privada de Sagarra). Cirici no ha volgut escriure amb tanta volada humanística i ha preferit per un registre més net i directe, més aparentment descafeïnat en alguns moments —¿més periodístic?, més de la conyeta…—, com si volgués fer la caricatura i preferís deixar l’aposta per l’emoció per altres propostes més elevades, encara que la voluntat literària acaba imposant-se i ens dóna pàgines vertaderament commovedores, on les passions més elementals i les preocupacions pels béns morals més preats —l’honor i l’amor— fan aparició sense estridències. La cridòria i la verbositat també tenen el seu lloc just —no poden faltar en una novel•la com aquesta—, i Cirici ens certifica que sap enllestir diàlegs de forma admirable; així quan toca fer parlar les perruqueres —magnífic—, proveïdores de pèl pel mural orgàstic. L’autor prové de la televisió i això es nota en molts petits detalls, que contribueixen a donar-li al llibre una voluntat popular que en cap moment no espanta els lectors més exigents. La novel•la agafa com espurna la crítica del món de l’art, però a partir d’aquí la sàtira no té aturador, i apunta des de la política que juga a amagar els problemes fins al relat d’una generació que va imaginar-se que els problemes —que la banal naturalesa de les coses— eren un prejudici burgés i que va trobar-se després perdent el temps i el senderi de la pitjor manera. Gairebé tot el relat gira entorn del poder, com si gairebé tots els personatges es moguessin només per interessos, aferrissats en mantenir les pròpies posicions i continuar en primer pla, com es demostra en l’escena —una de les millors del llibre— dels artistes que acudeixen a casa de Moja, a mostrar-li suport ara que la seva gestió fraudulenta està sent qüestionada. Sembla que Cirici no volia jutjar sinó comprendre, però això, en novel•la, mai no acaba sent així; les simpaties de l’autor es mostren de moltes maneres, també en el repartiment de premis que, com deia Henry James, es consuma al final de tota ficció. En definitiva: Cirici ha fet un llibre molt llegidor, amb alguns elements combatius, mordaç sense pietat, en d’altres més amable, una novel•la gairebé sempre ordenada amb molta traça, i que ens permet endinsar-nos en un món turbulent i esbojarrat, tastar-lo i sortir-ne més armats de comprensió. Perquè tot plegat gira —així és—, i la literatura ens dóna fe que el sentit de tot és tan esmunyedís com la vida de cada un de nosaltres.

L'amic Fidel m'envia un comentari sobre la intenció que l'humor té a la meva novel.la i em diu:

 ... te diré lo que decía un colega: lo divertido no es lo contrario de lo serio, es lo contrario de lo aburrido. Apa, enhorabuena otra vez!

Fidel del Castillo

Si el voleu conèixer:

http://www.casadellibro.com/libros-ebooks/fidel-del-castillo/63708?gclid=cpmc3civ7a0cfecmtaodmd2q5w

http://www.facebook.com/fideldel

Un email de l'Enric Jardí

De la mateixa manera que et dic que em vaig comprar i llegir el teu llibre perquè eres tu, et dic que m'ha agradat molt i que m'ho he passat molt bé, que no sempre va junt. Enhorabona.

EL TEMPS   Lluís Bonada |  02/01/2012

 David Cirici: "Utilitzo el ‘cas Millet’ per a donar credibilitat a la novel·la"

David Cirici (Barcelona, 1954) publica a l’editorial Columna la novel·la I el món gira, premi Prudenci Bertrana

 

David Cirici ha publicat la novel·la I el món gira Foto: Jordi Play

—Queda clar que el Ricard Moja que presideix la fundació d’una institució relacionada amb l’art és inspirat en el Millet del Palau de la Música Catalana. S’embutxaca diners públics que destina a fer-se una torre i a casar la filla, i confessa per carta part dels seus pecats. Fins i tot, la premsa el sorprèn dinant amb la dona rere els vidres d’un restaurant. Però també queda clar que calia parlar de més coses per a omplir 540 pàgines.

—Sí. M’interessava més el context de l’art, que conec millor, que no el de la música del Palau. El fet d’inspirar-me en el cas Millet em serveix per a acabar de definir el personatge. Ja tenia molt avançada la novel·la quan vaig utilitzar-lo per a completar-ne la personalitat. També ho vaig fer per a donar credibilitat a la novel·la. Així, el lector pensa: “Això és possible.”

—Per tant, la novel·la creix afegint-hi el cas Millet?

—No. Ja tenia pensat de crear el personatge d’un estafador vinculat al món de l’art, però no l’havia fet, encara. El personatge d’en Millet em va seduir i el meu personatge s’hi va adaptar. Tenia escrita la part de l’artista, Res Benito, però no la de Ricard Moja i, per tant, el vaig acabar de perfilar a partir del cas Millet. Sense que acabés essent Millet, perquè és més jove. S’inspira més en el cas que no en el personatge. L’he fet un cínic i no sé si Millet ho és, perquè no el conec. I l’he fet molt culte, sense saber si Millet ho és. I molt obsessionat pels diners, que en això sí que és com Millet.

—El personatge presideix una fundació de nom inventat. La institució té paral·lel?

—És un alter ego del Macba, però no vaig voler posar-hi el nom per respecte a la institució.

—L’art que fa l’artista Res Benito, que exposa a la Fundació Joan Miró, és art?

—Sí. A mi m’agrada. L’obra del personatge la trobo interessant. És l’artista que no vaig ser. Però a la novel·la jugo amb la possibilitat que hi hagi lectors que se’n riguin. Ho accepto. No he escrit una novel·la per a riure’m de l’art contemporani, ni per a defensar-lo. Em serveix de motor de la història, per a denunciar la hipocresia de l’administració pública, que primer li compra l’obra i en descobrir que no li agrada, la critica. Ara, en Res Benito és un cínic. Tampoc no li donaria tanta importància, a l’art contemporani, com li dóna la gent. Per a mi té molt d’acudit, de broma, de divertiment, i ja està bé que sigui així.

—Què hi aporta, a la novel·la, el cas de la germana desapareguda, Lídia Moja?

—És una novel·la d’històries encreuades, independents, i si n’hi ha una amb principi i final és aquesta. La novel·la seria la història de la recerca de Lídia Moja, entrecreuada amb les del germà i l’artista. D’alguna manera, totes serveixen per a fer que la història de la Lídia tingui el final que té. Per a mi, la història principal és la de la Lídia i les altres ajuden a completar-la. És una novel·la on tots els personatge secundaris tenen el seu final. L’esquema formal que permet això és fill de la novel·la americana d’històries trenades, com fa Faulkner i després Vargas Llosa o Tom Wolfe: a partir d’un eix central n’apareixen més que tenen tanta força com l’eix central. El problema d’aquesta estructura és que sempre hi ha lectors que queden més enganxats per una història que per una altra.

—Amb tons diversos, per a cada història, penseu?

—Sí. De les tres trenes importants que hi ha, una és decididament còmica o esperpèntica, la de les perruqueres que proporcionen els pèls que necessita l’artista; l’altra és més aviat nostàlgica, la de Rubén Montesinos, que ha de buscar la Lídia, i la tercera, la realista documental, és la de Ricard Moja. Per això la novel·la es mou entre la tragèdia i la comicitat. Bé, penso que és com la vida, no?

—Amb classes socials ben diferenciades, oi?

—Crec que un dels motors importants de la novel·la és el contrast de classes. Sempre hi tenim gent molt rica en contacte amb gent molt humil, i això és un motor important de moltes accions. D’aquest contrast, en sorgeixen reflexions interessants sobre rics i pobres. I vaig decidir que per als pobres, la novel·la tingués un final feliç.

    Aquí teniu l'email d'un amic meu, el Dr. Carlos Sánchez, 
     sobre I   el món gira. 

Acabé tu novela ayer. Mientras escribo esto veo que la recomiendan en “Vía llibre”, el programa de libros del 33 y tengo que reconocer que me molesta un poco que los comentarios vistos y leídos la presenten siempre (y exclusivamente) en relación al caso Millet: cuando ya nadie sepa quién fue Millet, Ricard Moja seguirá vivo, vet-ho aquí.

Vamos a dejar de lado la “pequeña” cuestión del oído para el lenguaje, la presencia de pronoms febles casi surrealistas y tu capacidad para captar el “clima” de una conversación, un ambiente. Mientras la leía, pensé en el comentario que un día hiciste sobre Tom Wolfe y su novela “Todo un hombre” y me parece que te pasa como a él: tienes un “feble” por tu personaje; quizá por eso hay que recurrir al hermano para que hable mal de él… Una novela así necesitaba una persona como tú, capaz de dar cuenta con solvencia de esa especie de triángulo de las Bermudas constituido por la vida municipal barcelonesa, el alma de la burguesía catalana y el mundo del arte. Pero, claro, siempre hay algo más. Y el caso es que tu novela es dos novelas… o cuatro, según se mire. De un lado, la peripecia de Ricard Moja y su mundo; de otro Rubén y la India. De un lado, el presente de tirios y troyanos; de otro, el pasado que, de verdad de verdad (o al menos es la impresión que me ha dado) sólo parecen tener los troyanos, es decir Rubén y relacionados. Dos novelas y dos sensibilidades, dos maneras de vivir las cosas y también de contarlas, con más distancia y más ironía en la primera y más nostalgia en la segunda. Déjame decir una boutade, pero la impresión que he tenido es que mientras que en la novela de Moja te sentías cómodo, en la de Rubén te sentías implicado. Y luego he pensado en la novela de Freud que se convirtió también en dos novelas y me he preguntado qué demonios debe querer decir eso… No te hagas ilusiones, no sólo no tengo respuesta sino que ni siquiera tengo una hipótesis.

Me he reído mucho con las peluqueras (impagable Jessica: ¿tienes su teléfono?) pero no em sé avenir al destino que le das a Nené que de tòtila enamorada comprando ostras en la Boqueria, pasa a la “venganza inocente” de la entrevista a La Vanguardia.

Y también me ha hecho pensar. Ya sé que quizá sea marginal en tu relato, pero hay dos momentos que mi radar personal ha detectado ipso facto (uno Rubén hablando con Farga el de la tele y otro Nené con sus compañeras) en que los personajes bajan los brazos, renuncian a seguir hablando porque se dan cuenta de que no podrán ser entendidos. En este caso se trata de pequeñas renuncias: a fin de cuentas Farga es un cretino y las amigas de Nené, aunque no puedan escucharla ahora suelen prestarle atención y son capaces de entenderla. Pero ese momento es un síntoma, el descubrimiento de que algo se quiebra y no podemos hacer nada para remediarlo, porque las palabras (lo único que tenemos para sobrevivir) ya no sirven.

¿Tengo que añadir que tu libro me ha gustado mucho?

Un abrazo,

Carlos

L'èpica en temps anodins

David Cirici s'inspira en el ‘cas Millet' i l'esnobisme cultural a la novel·la guanyadora del Bertrana, ‘I el món gira'

18/12/11 02:00 - Girona - Eva Vàzquez

(El Punt Avui)

David Cirici (Barcelona, 1954) pensava escriure una novel·la sobre l'ambient hippy dels anys setanta, el de la seva pròpia joventut en un pis minúscul del Clot, però pel camí se li va creuar el cas Millet i la trama se li va tòrcer lleugerament. No podia deixar de prestar atenció a aquell ciutadà honorable que acabava de ser desemmascarat d'un dia a l'altre com un colossal estafador. Un home astut, sense cap dubte, prou hàbil per presentar-se als jutjats “disfressat de jubilat”, però que Cirici no podia evitar imaginar traient diners del banc embolicats en bosses de supermercat i amagant-los dins dels tuppers de la cuina. “He tractat amb gent propera a alguns estafadors, i en tots ells hi ha sempre el convenciment que són víctimes, que en realitat són bones persones”, observa Cirici, que de fet fa arrencar I el món gira, la novel·la amb què va guanyar el Premi Bertrana, amb una reveladora apreciació de la dona del detingut, segons la qual si el seu marit és un lladre, no tots els robatoris deuen ser iguals, si ell simplement s'ha apropiat “els diners que es mereixia”. L'escriptor descarta, però, que es pugui extreure cap moralitat del seu llibre:

“No m'agraden les lliçons. Una novel·la ha de ser un document de la realitat, un testimoni de l'època, sense judicis”, assegura, conscient que el preu de tractar del present és que l'èpica desapareix o es transforma en “una cadena de casualitats”.

La dimensió humana del personatge, sobre el qual projecta més aviat “una mirada afectuosa” presentant-lo com algú que “no suportava la idea del sofriment” i que, al mateix temps, identifica el fred com “un patiment de pobre”, és el que ha interessat més Cirici a l'hora de construir el seu Ricard Moja, convertit en la novel·la en president de la Fundació del Macba i investigat igualment per un frau d'escàndol.

Per l'escriptor barceloní, “el veritable dolent del llibre és el poder”, encarnat en la figura de l'alcalde, un personatge del qual omet el nom però que es pot reconèixer fàcilment, no només per la descripció física, en què és comparat amb un “petit noble romà”, de rínxols infantils i mirada de “gos trist”, sinó també per la seva oratòria, plagada de crides emocionades als “barcelonins” i les “barcelonines”, i, per a desesperació dels periodistes, amb “frases massa inconsistents per ser resumides”. “Tot el cas Millet no és sinó un cas de negligència administrativa”, afirma Cirici, que a la novel·la aborda amb mordacitat el papanatisme cultural que considera que practica el poder a través de l'encàrrec que Ricard Moja aconsegueix per a un artista rabiosament modern, Res Benito —en el nom del qual significativament conviuen la buidor i la santedat—, per decorar el vestíbul del Liceu amb una obra confeccionada amb pèls de pubis com a metàfora, argumenta, de l'origen del cant. “Als poderosos els agraden més els noms de les coses que les coses en si”, concedeix l'escriptor, que es dedica professionalment a la publicitat i la comunicació i assegura haver conegut per dins aquest “gust per les aparences”, “el culte a les imatges supèrflues”.

L'art de la frivolitat

Fill del crític i historiador de l'art Alexandre Cirici, creu que avui el seu pare apreciaria només de l'art contemporani “el component lúdic”. El problema, afegeix, sorgeix quan algú es pren aquesta frivolitat seriosament: “El que no suporto són els discursos amb què es volen justificar determinades obres, com va fer Perejaume en la presentació del sostre del Liceu”, un discurs, d'altra banda, en el qual s'ha inspirat per recrear el llenguatge del seu Res Benito.

I el món gira havia de ser en el seu origen un document referencial sobre la Barcelona dels setanta basat en l'experiència juvenil del mateix Cirici i en la desaparició real, trenta anys enrere, d'una companya de pis que tenia el costum temerari de fer meditació de lotus sobre la uralita del celobert. Però el descobriment del cas Millet i el convenciment que “costa menys començar una novel·la amb un ric que s'arruïna que amb un pobre que es fa ric” van fer-li variar el pla. De dota manera, aquell fil argumental ha acabat formant també part de la novel·la per mitjà de Rubèn Montesinos, un funcionari de l'Ajuntament encarregat de l'assistència als indigents que rep l'encàrrec de localitzar una germana de Moja de qui es va perdre el rastre a l'Índia fa tres dècades. Rubèn és el contrapunt nostàlgic de les desinhibides perruqueres que assumeixen la missió de proveir Benito dels pèls púbics per al Liceu i en el diàleg de les quals Cirici confessa que s'ha divertit com mai abans escrivint. De fet, a I el món gira ha procurat reproduir tots els accents i argots dels personatges, buscant la màxima naturalitat i credibilitat. És un exercici que no s'estila gaire, perquè “en la literatura catalana Joyce hi ha intervingut poc”, diu amb sarcasme, i afegeix: “Potser l'únic que l'ha assimilat és Jaume Cabré”.

Email  del meu amic Toni Ricart. No el publico complet per no descobrir alguns secrets propis de la trama... i amb el seu permís:

He cabat el teu llibre just al moment que aterravem a Zuric, després de creuar l'Atlàntic. Ostres. Quan tanques un llibre amb emocions que pugen i baixen és un plaer. Sempre m'ha meravellat que un es pugui emocionar amb lletres impreses sobre un paper.

He de dir que "Els Errors" em va impressionar més, que vaig acabar plorant com una madalena, que no m'havia passat mai. Però aquest també m'ha agradat. He anat pensant el que et diria, el que m'ha agradat més, el que no tant, que si això  i això altre, però estic tan atontat amb el jet lag que crec que no encertaria prou.

Però ho provo, va.

M'ha agradat menys (que no vol dir que no m'hagi agradat) algun excés de descripcions, que acabava llegint quasi a salts perquè estava ansiós per veure que passava i m'emprenyava que ara m'expliqui totes aquestes espècies d'erudicions, o que em repeteixi coses que ja m'ha dit. És diver saber com es preparaven les ràzzies de robar llibres, però, vale, vale, vull saber que més li passa ara, cony. M'ha agradat menys una certa previsibilitat en algun tros. Ara les perruqueres s'en van a l'India? i què acabaran trobant-se al Rubén? doncs sí.

M'ha agradat la barreja de la història frivola del MOja i el Benito i la colla de pijus rics i el seu món, junt amb la del Rubén, sobretot al final. Una de cal y otra de arena, però ben repartides. M'han agradat les descripcions dels ambient de les festes i les inauguracions, hola que tal, hola, com anem, hola, hola. M'ha agradat que sigui divertit, que sigui una mena de comèdia tragicòmica.

M'ha agradat l'habilitat que tens per explicar les coses, per ficar-hi al mig observacions que fas a la vida de cada dia i que les fas quadrar amb la història. Més que les erudicions del tercer moviment d'Itzhak Perlman, que t'agraden molt, em refereixo a coses com posar la cervesa sobre la taula coincidint amb el cercle mullat o el po po po po po  de l'assessor quan ha de decidir entre dues fotos . Això m'agrada molt.

Al final, penso, escriure i explicar històries deu ser saber lligar tot això, el com ordenes l'explicació i com l'amaneixes amb aquest univers d'observacions, de clins d'oeil, tot plegat amb la mesura exacta, que no caigui en el perill de que vulgui semblar una cosa diferent a la que vols dir. Ostres, això és admirable. I això no es pot fer ni pintant ni tocant el piano. Només posant paraules una darrera l'altra sobre un paper.

M'ha agradat la part de l'India, perquè tot i que et carregues una mica el rotllo dels hippies (i dels politiqueros també, això està bé), al final hi estàs una mica a favor, i com que jo sóc una mica hippi i l'India i tot això, doncs m'ha agradat.

M'agraden les mencions als records i sensacions de novies i amors de l'adolescència, els records intensos quaranta anys després. Això dóna una perspectiva de la vida que m'és molt familiar. A mi m'agrada recrear-me amb aquesta mena de sentiments.

M'ha agradat aparèixer als agraiments, i ho he ensenyat al meu cunyat quebecois, tot orgullós jo.

M'ha agradat molt la darrera frase, para ti el soplo de una vela. Preciós.

El XXXX ha d'estar tocat però emocionat i satisfet amb aquest llibre.

M'agradaria i em divertiria saber les reaccions de personatges que es poden sentir identificats amb la història. Mojas, alcaldes, caps de departament, artistillos, productors de tv, periodistes i la resta de la fauna.

En vull més.

abraçada i bon any i a veure si ens veiem i toquem un blues.

Toni

 

El caso Millet y el expolio del Palau inspiran al novelista David Cirici

El autor de 'I el món gira' ha querido retratar "la miseria humana del personaje"

Libros | 08/12/2011Barcelona.(EFE/Jose Oliva).- El Caso Millet y el expolio del Palau de la Música han inspirado al novelista David Cirici en su última novela, I el món gira (Y el mundo gira), en la que Ricard Moja, un burgués cual Fèlix Millet, preside una fundación de arte contemporáneo de la que desvía dinero.

Cirici ha dicho en una entrevista a Efe que inicialmente tenía la idea de escribir la novela sobre la historia de una joven que en 1973 se va a India y desaparece y 35 años después su padre inicia su búsqueda, pero "de repente, en junio de aquel año se produjo el registro del Palau de la Música y pensé que el expolio enlazaba bien con mi historia".

Finalmente, Ricard Moja se convirtió en hermano de la desaparecida en la India, a la que su padre quiere buscar en un último intento de salvarla a la vista de que "le ha salido un hijo desgraciado".

Confiesa Cirici, casi rozando el síndrome de Estocolmo, que se entusiasmó tanto con el personaje con toda la información que iba saliendo en los periódicos que al final "se convirtió en un personaje muy entrañable para mí".
Con este libro, Cirici quería demostrar que "la novela realista tiene muchas posibilidades y puede ser además muy divertida" y, salvando las distancias, se siente en la senda del realismo cotidiano de Philip Roth, Jonathan Franzen y Tom Wolfe, pues la historia que narra no es más que una "hoguera de las vanidades".

Advierte el autor que "no se trata de una novela sobre el Caso Millet, sino una aproximación humana".
Le preocupa más "la miseria humana del personaje": cómo vivían su mujer y sus amigos el proceso, cómo gestionaba su libertad, cómo enterraba el dinero en un tupper, o cómo iba a La Caixa a sacar dinero con una bolsa del (supermercado) Caprabo".

Cirici sitúa la historia de la estafa en el mundo del arte, un mundo que conoce muy bien y que le permite "hacer una reflexión sobre este mundo en que vivimos, en el que la imagen es tan importante y en el que las formas son más importantes que los contenidos".

Aprovecha la trama para lanzar sus dardos envenenados hacia cierto "papanatismo que domina el mundo del arte contemporáneo" a través del personaje del artista Res Benito, que prepara un gran mural sobre el orgasmo, que según él, es el origen del canto, que se instalará en el Liceo.

El estudio de Res Benito es, admite Cirici, "descaradamente" el de Mariscal, Palo Alto, y "muchos aspectos plásticos tienen que ver con Barceló, pero también hay mucho del artista conceptual Jordi Benito", y el texto que presenta al Ayuntamiento de Barcelona está inspirado en el discurso que hizo Perejaume cuando se inauguraron sus pinturas en el techo del Liceo.

Aún hay más paralelismos en la novela con el Caso Millet, apunta Cirici: "la transformación de Millet en Moja es un calco de lo que salió en la prensa, desde la misma declaración de culpabilidad, hasta los cotilleos que lo rodearon".
De vueltas con el síndrome sueco, Cirici dice: "en el fondo he acabado apreciándolo, porque querer tener más dinero es humano y no me resulta tan repugnante que robara como su colaboración con el poder o la connivencia que hizo el poder dejándole hacer, y el papel de los jueces".

En esta novela, "un retrato más humano que no policíaco o técnico sobre la estafa", tiene también importancia la búsqueda de la hermana, "totalmente de ficción", aclara, para la que se inspira en un caso real de una amiga suya, hija de una familia de la burguesía catalana de toda la vida.

Define Cirici su obra, publicada por Columna, como "una novela de realismo sociológico, un retrato de un momento de crisis con una mirada irónica".

A su juicio, el Caso Millet pone al descubierto "la falta de moral, de ética" de muchas personas que no afloran y por eso, cree, "muchos que no son Millet se verán retratados".