I el món gira

dimarts, 17 de gener del 2012

Un email de l'Enric Jardí

De la mateixa manera que et dic que em vaig comprar i llegir el teu llibre perquè eres tu, et dic que m'ha agradat molt i que m'ho he passat molt bé, que no sempre va junt. Enhorabona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Sisplau, m'interessen més els comentaris dels lectors que els dels crítics. Escriviu el vostre!

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Dels errors que porta el viure Article publicat al diari “Avui” el 12/06/03 per Joan Josep Isern

Els errors , la novel·la de David Cirici guanyadora del premi 23 d'Abril, s'obre amb una escena esplèndida. Tant, que aquest comentarista ja l'ha incorporada a la seva antologia particular de novel·les amb entrada potent al costat d 'El cel de l'infern , de David Castillo , L'ombra de l'eunuc , de Jaume Cabré , Societat limitada , de Ferran Torrent, i La claror del juliol , de Vicenç Villatoro, per posar alguns exemples notoris. Amb només un parell de pàgines Cirici en té prou per oferir-nos un punyent retrat de la decrepitud d'Alfonso Palau, antic jerarca del franquisme, a través de la descripció de la seva cambra de bany i de la torre on viu. No és habitual que un autor trobi l'estat de gràcia com en aquesta ocasió, en què un regalim de rovell en l'esmalt escarbotat d'una banyera, un porta-rotlles de paper higiènic passat de moda, les humitats d'una paret o les deixalles d'un cos -ungles, pèls- als racons mal escombrats ens parlen d'esplendors físiques i espirituals engolides definitivament per l'oblit del passat. Feta aquesta acotació específica sobre l'arrencada d 'Els errors m'apresso a dir que tot el que ve a continuació no desmenteix en absolut les perspectives inicials. Ben al contrari, David Cirici ha escrit una novel·la molt destacable en què ha sabut transmetre al lector un aire de proximitat, gairebé de pàgines viscudes per l'autor o per gent molt propera a ell, que enriqueix la novel·la amb una dimensió de credibilitat molt eficaç.

L'AMOR I EL SERVILISME

Hi ha dues línies de força a Els errors que, tot i anar-se creuant al llarg del relat, mantenen el seu vigor propi fins al final sense abaixar mai el to. La primera és la història d'un amor arravatador que s'inicia silenciosament poc abans de la Guerra Civil i que s'acaba el 2002 amb el final de la novel·la. La segona línia corre paral·lela a cavall de les dues mateixes dates i és un retrat de la xarxa de covardies i de complicitats que el franquisme va teixir en diversos estaments al llarg de la seva existència. I en totes dues línies un personatge comú: Joan Hernando, nascut el 1921 a Roses, un jove aprenent de paleta que s'enamora de Maria Alomar, filla d'una família d'estiuejants de tarannà liberal i catalanista, amb la qual mantindrà una prolongada relació amorosa clandestina. Joan Hernando, però, mantindrà en paral·lel al llarg de tota la seva vida una relació de servilisme i dependència -de vegades larvada, de vegades evident- amb Alfonso Palau, franquista com el seu pare, un "català de Burgos", i beneficiari de grans negocis immobiliaris del règim en les àrees devastades per la guerra i en l'aprofitament del boom turístic a la Costa Brava. Cirici estructura Els errors en diversos plans narratius. D'una banda hi ha la conversa que Joan i Alfonso tenen el 2002 després de gairebé quaranta anys sense veure's, motivada per l'emissió d'un programa de televisió sobre els catalans franquistes en què Alfonso Palau tenia un protagonisme notori. Aquest pla remet contínuament a la relació subordinada i servil que durant molts anys ha mantingut Joan Hernando, un home que consumeix la seva vida esperant sempre veure què passa i deixant que les circumstàncies decideixin per ell. En un altre pla narratiu ens en anem al 1961, en què tenim la conversa entre dos policies a propòsit del descobriment del cos d'una mulata ofegada en estranyes circumstàncies a prop de l'Estartit. Un altre pla el configura l'apassionada i poc convencional relació amorosa entre Joan i Maria al llarg dels anys. I un altre pla encara l'ocupa la figura del capità Salustio Cayuela, un personatge en aparença secundari però decisiu en el descabdellament de la trama. Tota aquesta estructura culmina en un capítol final que relliga definitivament tots els fils de la història i sobre el qual no m'estendré per no aigualir-li la festa al lector.

SELECCIÓ DE PERLES

Cirici ens mostra el seu talent de narrador en molts moments d 'Els errors . Ja he parlat amb detall de l'escena inicial, però també crec que val la pena remarcar el diàleg telefònic entre Carlos Palau i el doctor Alomar en un intent desesperat d'aquest últim per salvar la vida de Carles Rahola, la descripció del "temporal de les bótes", a la pàgina 100, el diàleg de Joan i Alfonso vells en què es descobreix un secret amagat durant quaranta anys, a la pàgina 261, i la dramàtica escena ambientada a les aules de Virtèlia.

Article publicat la diari “Avui” el 16/04/03 per Ramon Palomeras

David Cirici: "El màxim error és no ser fidel a un mateix"

La vida l'hem de triar. I no hem de deixar que ens vagi passant. Aquest llibre és una incitació a la decisió", manifesta l'escriptor barceloní David Cirici (1954). Amb el franquisme de rerefons, i les conseqüents complicitats d'un sistema basat en la covardia, els odis i les revenges personals, David Cirici eleva la indecisió a la categoria de protagonista principal, el gran causant dels desencerts dels protagonistes d' Els errors , guardonada amb el Premi 23 d'Abril 2003 que atorga l'editorial Columna. Una història d'amor clandestina entre un xarnego humiliat (Joan Hernando) i una catalaneta benestant (Maria Alomar), delacions i prejudicis, l'exili d'una família benestant, un assassinat, un empresari català franquista i un militar honest i més bondadós del que podria semblar són alguns dels elements d'aquesta trista novel·la de Cirici, amb molts elements autobiogràfics, que transcorre entre Roses i Barcelona. En Joan Hernando, un xarnego amb l'obsessió dels diners i la indecisió personificada, viu tota la vida amb el penediment de no haver actuat quan i com calia. I la Maria, tot i revelar-se contra la seva mare, no acaba d'encarar amb prou valentia les diferències de classe. "Estem parlant de dos personatges que no són fidels a allò que pensen. Es conformen amb la situació donada i no s'arrisquen a millorar-la", diu Cirici. "Ara bé, el pas del temps posa les coses al seu lloc", afegeix. D'altra banda, i contraposat a la grisor de les accions i època que l'escriptor dibuixa, Cirici homenatja la vila de Roses, amb les llevantades i tramuntanals que la flagel·len, i els variats colors que la tenyeixen; en definitiva, la vida i costums d'un poble de pescadors "que ja s'han carregat", afirma melancòlic. I és que David Cirici també descriu a la novel·la el procés d'especulació urbanística i el creixement del turisme de Roses i voltants que, malgrat la destrossa evident de l'entorn, "va augmentar el grau de benestar i nivell de vida de la població rosinca", manifesta l'escriptor barceloní.

Article publicat a “La Vanguardia” el 16/04/03 per Rosa Maria Piñol

David Cirici novela en “Els errors” el franquismo “de la cotidianidad”

“El franquismo puede verse de muchas maneras. En mi novela no hago un análisis ni una crítica del sistema, que están implícitos en el relato, sino que intento mostrar la red de complicidades y cobardías que una dictadura crea entre la gente. Es el franquismo de la cotidianidad, no el de las grandes esferas.” Con esta declaración de intenciones resume David Cirici (Barcelona, 1954) el trasfondo de la novela Els errors, con la que ganó el premio 23 d'Abril y que acaba de editar Columna. Els errors propone tres historias que se desarrollan de forma paralela, entre los años 1937 y 1961, y que al final de la novela confluirán. Una transcurre en Roses y relata el amor clandestino que el protagonista, Joan Hernando, mantuvo en su juventud y de forma clandestina con Maria Alomar, una mujer burguesa de la colonia de veraneantes. La segunda narra la investigación policial para aclarar un asesinato ocurrido en Roses en los años sesenta. Y en la última vemos al hijo de Maria Alomar, en una escuela barcelonesa, sometido a un interrogatorio brutal por haber descolgado y escondido los retratos de Franco. “En este país necesitamos bucear en los propios mitos y miserias afirma Cirici. El sistema franquista influyó en la vida privada de muchas personas creando prejuicios y complicidades. En la novela trato de mostrarlo desde varias ópticas. Una es la relación laboral de Joan Hernando con su jefe, un hombre sin escrúpulos que es uno de los puntales del régimen franquista y que lo trata de forma humillante. Una situación incómoda, ante la que él es incapaz de reaccionar. Otra es la lectura del franquismo desde el punto de vista de un niño.” Este episodio el autor lo sitúa en la escuela Virtèlia de la época, la misma en la que él estudió, “un sistema escolar catalanista y heredero del noucentisme que vivía la contradicción de estar sumergido en el sistema de complicidades del franquismo. Había algunos profesores franquistas y, en ciertos casos, además violentos. El episodio escolar de la novela quiere mostrar que los niños no odiaban el franquismo de forma razonada, sino que, por influencia familiar, actuaban contra su iconografía”. Cirici se nutre de recuerdos personales, y no sólo en el relato de la escuela. Vinculado desde niño a Roses, de donde es originaria su familia materna, el autor recrea el ambiente de los años treinta en la población ampurdanesa. Asimismo, el personaje de Maria Alomar tiene puntos en común entre ellos el apellido con la madre del escritor, la viuda del crítico Alexandre Cirici Pellicer. Uno de los hechos que movieron a David Cirici a escribir este libro fueron unos programas televisivos dedicados a la burguesía del franquismo, que provocaron las protestas de los hijos y familiares de algunos retratados como franquistas. “La novela es también una respuesta a las reacciones, que considero absurdas, de hijos de franquistas destacados indica el escritor. Hicieron como en la negación de san Pedro: negaron que sus padres hubieran sido franquistas, y eso es absurdo. Pero los partidos políticos, y en particular el nacionalismo catalán, nos han vendido la historia de que Catalunya ha sido víctima del franquismo. Y, según este planteamiento, ser proclamado franquista en Catalunya equivale a ser uno de los miserables que oprimieron el país. Pero es evidente que, hasta los años setenta, una buena parte de la burguesía catalana fue cómplice del sistema. Y el nacionalismo conservador, insisto, tiende a esconder esta realidad. La tesis de mi novela viene a ser que hemos de asumir este hecho, y muchos errores que se cometieron.” “Els errors” es el tercer relato para adultos de Cirici, que dejó atrás su etapa de narrador para jóvenes (“L'esquelet de la balena”, su primer título, lleva 18 ediciones) y la de guionista (“Les tres bessones”, entre otros programas) para dedicarse de lleno a la novela y a su trabajo como publicitario.

Article publicat al diari “Avui” el 14/10/99 per Pau Joan Hernández

El baró i la leprosa

Existeix un corrent força estès –i força interessant– en la literatura fantàstica i de ciència-ficció en el qual els autors no s’interessen tant –o no s’interessen gens– pels prodigis màgics o científics en si com en les conseqüències que aquests fets tenen en la vida quotidiana de persones i comunitats descrites de forma al més realista possible. I és en aquesta línia de fantasia realista (i no de realisme fantàstic) o de ciència- ficció històrica que cal situar l’última novel·la de David Cirici. Som a l’any 1652, i la ciutat de Barcelona és assetjada per les tropes castellanes. Recordem que aquest setge, que va suposar la fi de la Guerra dels Segadors, va durar més d’un any i va dur a la ciutat la pesta i la fam. En aquest context, el ric baró de Torrella, negociant i armador, home de pocs escrúpols i amb més enemics que no amics, és víctima d’un atemptat, i ingressa a l’Hospital de la Santa Creu amb una bala al cap. A la Santa Creu opera el prestigiós cirurgià Gabriel de Montcada, hàbil investigador, vegetarià avant la lettre i coneixedor dels secrets mèdics dels savis jueus i moros dels temps medievals. És clar que, per docte que sigui el metge, un pacient amb una bala a la clepsa té mala peça al teler, però es dóna el cas que el baró de Torrella és mecenes de l’hospital, i tothom sap que els mecenes vius fan més bon servei. La solució? Salvar el pacient. Com? Amb un trasplantament de cervell. El donant? Una pobra leprosa, la Gaireta Pou, a qui pràcticament només queda el cervell. Contra tot el que semblaria lògic, el trasplantament és un èxit, i ja tenim el cervell de la Gaireta Pou, una noia sensible, planera i plena de bondat, habitant el cos del baró de Torrella, un mala peça barroer i recargolat. Ara bé, el que fa notable la novel·la no és aquesta arrencada fantasiosa, sinó l’extraordinari partit que en David Cirici en sap treure. Perquè al darrere de les peripècies de la Gaireta/baró, amb tràngols tan delicats com la marital convivència amb la seva legítima i la seva activitat política al si del Consell de Cent, l’autor ens dibuixa un admirable panorama de la Barcelona del disset: la ciutat en si, les institucions, els gremis, els estaments socials, les diversions i les malalties, els vicis i les virtuts. No sóc especialista en l’època, i no emposaré a elucubrar sobre si s’ajusta o no a la realitat històrica, però l’ambientació resulta completament creïble, i tot plegat fa tota la fila d’haver estat exhaustivament documentat. punt més delicat i més perillós d’una novel·la d’aquest tipus és, evidentment el o simplement superficial podria treure versemblança a l’ambientació l’ambientació i al postulat inicial (el trasplantament impossible) i fer derivar l’obra ràpidament cap al grotesc. Un to seriós i docte de novel·la històrica podria contrastar tan violentament amb aquest postulat que el conjunt podria resultar ridícul. Davant aquest problema, Cirici opta sàviament per la via intermèdia d’un to seriós (poca broma amb el setge i amb la pesta) esquitxat aquí i allà amb tocs d’humor (fora de sèrie, l’escena del Consell de Cent). Salta de la tendresa a la brutalitat, del real al fantàstic, de l’històric a l’anecdòtic, amb una naturalitat i un mestratge tan gran que el lector el segueix a través de totes les piruetes del camí fins al rodoníssim desenllaç com si tot plegat fos la història més natural del món. Un altre encert del llibre és la seva extensió. Cirici calcula no només els ingredients de la seva recepta i les proporcions que els relacionen, sinó la quantitat justa que faci que el plat ni embafi ni sembli escarransit, i ens brinda una novel·la feta gairebé a mida per passar una ben agradosa tarda de diumenge. Perquè no cal ni dir que el lector se l’empassarà d’una tirada.

Article publicat a ”La Vanguardia” el 07/07/00

Crítica de Julià Guillamón a LA VANGUARDIA, maig de 2000

Desde que se ha separado, Vicenç ve la vida de los otros. La ve con una claridad imposible, como si la ciudad se hubiera vuelto transparente y las casas de cristal ya no protegiesen a sus vecinos. Ve al tipo que vuelve a casa en BMW sonriéndose después de pasar la noche con una chica, a la pareja que está recogiendo platos y copas de la cena con los amigos y se preguntan "¿ha ido bien?", a los pijos que en el ático lujoso planean orgías que nunca llevarán a cabo. En este fantástico caleidoscopio la vida se manifiesta tal como es. Pero al mismo tiempo, da la impresión de que Vicenç está proyectando sus deseos y sus miedos (hay una abundancia de imágenes sexuales, premoniciones de accidentes y visiones escatológicas). Lo que hace atractivas estas visiones -al margen de la historia de la separación- es que a través de ellas se describe el fenómeno de la ciudad posmoderna, la ciudad como delirio, sometida a una constante excitación escópica.
¿Cómo sobrevivir en este laberinto de imágenes?, ¿manteniéndose al margen, como el guarda jurado que controla la entrada del aparcamiento en el monitor?, ¿dejándose llevar por la historia, identificándose con el marido engañado, con la mujer maltratada, con el niño al que han machacado la mano? ¿Mantenerse pasivo y al margen o bien proyectarse y tomar partido? En sus momentos de depresión, Vicenç contempla el mundo desde fuera, se ve a sí mismo como un excluido, como uno de esos indigentes que no pueden escoger su destino. Otras veces es como los ricos, angustiados ante la perspectiva de errar sus elecciones, de equivocarse de pareja y de itine-rario vital. Vicenç se encuentra en una disyuntiva, en una entre-imagen.
¿Y no se encuentra la ciudad en una situación parecida? Más joven y enamorado, Vicenç se paseaba por el Poblenou y por el inmeso solar junto a la plaza de las Glòries, le enseñaba a su novia las fábricas y los descampados. En aquella ciudad inacabada de los ochenta fueron felices. Pero aquel paisaje ya no existe y en su lugar han surgido nuevas calles y avenidas en las que no se reconoce. La ciudad nueva ¿surgirá en otros suburbios y descampados, lejos de la planificación, o en esas calles y paseos de la Barcelona postolímpica que otros menos escrupulosos acabarán incorporando a su imaginario personal? A través de la extraña aventura de su personaje,David Cirici propone una tercera vía. Una ciudad desmaterializada, orgánica, hecha de historias personales, caras, gestos y situaciones. Una ciudad de la gente.
Desde el punto de vista de la reflexión sobre la ciudad, "La vida dels altres" es una novela interesantísima. Aunque no escapa a ciertos desequilibrios: el hilo conductor es quizás demasiado leve incluso tratándose de una novela caleidoscópica, las percepciones por lo general muy agudas y sugerentes no están seleccionadas, se acumulan sin orden, lo que provoca caídas de tensión y de ritmo en párrafos que empiezan de forma prometedora. Como contrapartida hay algunos ambientes descritos de maravilla (el gimnasio, la consulta del dentista, el lavabo del bar del triángulo golfo), los personajes hablan con acentos personales y sus maneras de decir resultan creíbles, incluso cuando chapurrean el catalán. Los anteriores libros de Cirici se situaban en tierra de nadie entre la fábula moral y la literatura juvenil. A partir de ahora habrá que tenerle en cuenta.