dijous, 9 de febrer de 2012

La farsa indeturable 
Per MELCIOR COMES

PUBLICAT A PRESÈNCIA, FEBRER DE 2012

David Cirici aprofita un escàndol de corrupció per analitzar el món de l’art i del poder.


David Cirici ha treballat amb molta de finor la novel•la satírica per fer un retrat de Barcelona en clau d’actualitat, apropant-se argumentalment a alguns episodis abjectes ben presents en l’imaginari del país. Els mèrits del llibre són molts, sobretot la desimboltura de l’autor, que ha apropat aquest personatge corrupte —Ricard Moja, president d’una Fundació— als ambients enrevessats i poca-soltes de l’art contemporani. Moja no ha fet res més que aprofitar-se de la seva posició per fer-se d’or al ritme de comissions i tripijocs de tota mena, i ara té un interès especial en què un artista que ell protegeix faci un mural sobre l’orgasme —l’origen de tot cant!— al Teatre del Liceu. A partir d’aquí hi ha un desplegament de focus narratius, una obertura de subtrames deliciosament delirants, que serveixen per anar desmuntant les diverses capes socials, intel•lectuals i morals que conformen un determinat nucli del país. Així, hi ha molts personatges que —a més del tristament cèlebre Millet— ens recorden personatges reals: polítics, artistes, dissenyadors i algun productor televisiu, tot en la línia de les sàtires ‘a clef’ que tant de joc han donat en la nostra tradició (com a Vida Privada de Sagarra). Cirici no ha volgut escriure amb tanta volada humanística i ha preferit per un registre més net i directe, més aparentment descafeïnat en alguns moments —¿més periodístic?, més de la conyeta…—, com si volgués fer la caricatura i preferís deixar l’aposta per l’emoció per altres propostes més elevades, encara que la voluntat literària acaba imposant-se i ens dóna pàgines vertaderament commovedores, on les passions més elementals i les preocupacions pels béns morals més preats —l’honor i l’amor— fan aparició sense estridències. La cridòria i la verbositat també tenen el seu lloc just —no poden faltar en una novel•la com aquesta—, i Cirici ens certifica que sap enllestir diàlegs de forma admirable; així quan toca fer parlar les perruqueres —magnífic—, proveïdores de pèl pel mural orgàstic. L’autor prové de la televisió i això es nota en molts petits detalls, que contribueixen a donar-li al llibre una voluntat popular que en cap moment no espanta els lectors més exigents. La novel•la agafa com espurna la crítica del món de l’art, però a partir d’aquí la sàtira no té aturador, i apunta des de la política que juga a amagar els problemes fins al relat d’una generació que va imaginar-se que els problemes —que la banal naturalesa de les coses— eren un prejudici burgés i que va trobar-se després perdent el temps i el senderi de la pitjor manera. Gairebé tot el relat gira entorn del poder, com si gairebé tots els personatges es moguessin només per interessos, aferrissats en mantenir les pròpies posicions i continuar en primer pla, com es demostra en l’escena —una de les millors del llibre— dels artistes que acudeixen a casa de Moja, a mostrar-li suport ara que la seva gestió fraudulenta està sent qüestionada. Sembla que Cirici no volia jutjar sinó comprendre, però això, en novel•la, mai no acaba sent així; les simpaties de l’autor es mostren de moltes maneres, també en el repartiment de premis que, com deia Henry James, es consuma al final de tota ficció. En definitiva: Cirici ha fet un llibre molt llegidor, amb alguns elements combatius, mordaç sense pietat, en d’altres més amable, una novel•la gairebé sempre ordenada amb molta traça, i que ens permet endinsar-nos en un món turbulent i esbojarrat, tastar-lo i sortir-ne més armats de comprensió. Perquè tot plegat gira —així és—, i la literatura ens dóna fe que el sentit de tot és tan esmunyedís com la vida de cada un de nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Sisplau, m'interessen més els comentaris dels lectors que els dels crítics. Escriviu el vostre!